Joaquim Nadal i Farreras (alcalde de Girona [1979-2003] i president de la Federació de Municipis de Catalunya [1979-1995])


Des del mateix 19 d'abril de 1979 quan es van constituir els plens i es va fer l'elecció dels alcaldes, després de les eleccions municipals del 3 d'abril, els ajuntaments de Catalunya van fer honor a una llarga tradició i a conviccions molt profundes i es van llençar a iniciatives molt diverses per tal de promoure, defensar i ensenyar la llengua catalana.

Eren moments de polítiques urgents, d'emergència i salvament nacional. Les llibertats individuals i col·lectives, la llengua i l'Estatut d'Autonomia figuraven entre les prioritats dels nous ajuntaments. Normalitzar era el mot d'ordre que afectava de forma transversal la vida dels ciutadans i ciutadanes dels pobles i ciutats de Catalunya. Normalitzar els serveis públics, els equipaments, les dotacions i també les prestacions socials i culturals.

Així mentre feia camí el procés de definició d'una política educativa basada en la immersió lingüística i en una sola línia educativa els ajuntaments abordaven de forma dispersa, discrecional i no reglada la normalització de l'ús social del català. Una cosa de llarg recorregut, de fons, era normalitzar l'escola i una altra era normalitzar la vida. Des de la senyalització dels carrers fins la introducció del català a la premsa, els mitjans de comunicació, l'administració i les transaccions comercials. Les inèrcies acumulades eren enormes i les resistències acomodatícies també.

Tot era nou i calia construir un nou marc passant del resistencialisme anterior a l'activisme dirigit des de les administracions. Els ajuntaments es van abocar a fer cursos de català i a arbitrar mecanismes d'assessorament. No va trigar gaire a donar-se la paradoxa que les polítiques es definien a l'administració autonòmica i el contacte pràctic amb els usuaris es produïa en l'àmbit municipal.

Quan l'administració autonòmica es va veure amb força per intervenir a fons i transversalment, les iniciatives sorgides des de baix ja havien generat necessitats, estructures i polítiques, orientades en la mateixa direcció. Els ajuntaments agrupats en la Federació de Municipis de Catalunya i en l'Associació Catalana de Municipis vam prendre aviat consciència que calia agrupar esforços, aprofitar recursos, vehicular ajuts i subvencions.

El Consorci per a la Normalització Lingüística va esdevenir així el punt de trobada de les polítiques lingüístiques fetes des de baix, sobre el terreny i també el vehicle per captar i demanar recursos que compensessin l'esforç espontani, no reglat i no finançat de la primera hora. Els col·lectius de treballadors que acabarien confluint en el Consorci van viure de primera mà i van patir a la seva pell la contradicció de ser executors des de la màxima precarietat de polítiques de la màxima prioritat.

En un context de moltes reticències entre l'administració de la Generalitat i el moviment municipalista, el Consorci per a la Normalització Lingüística que ara celebra els seus 25 anys d'existència va ser un espai compartit, la demostració més evident que les administracions no han de competir amb suspicàcies sinó que han de cooperar amb generositat. Els catalans i les catalanes, la llengua, i el país hi van sortir guanyant.

Estructures d'estat per dotar la llengua dels vehicles adequats, com a llengua pròpia i com a llengua nacional.

Font: CNL de Girona