Josep M. Fonalleras (escriptor i articulista)


Fa uns anys, recordo que algú em va qüestionar la necessitat del Consorci. “De fet”, em deia, “ja som normals, no?, la normalització ja ha fet el fet. Cal el Consorci?”. O era un optimista sense informació o bé un frívol que no calculava les conseqüències del que deia. Em penso que a hores d’ara ningú no dubta de la necessitat (encara) d’un organisme que vetlli perquè la llengua pròpia del país sigui exactament això: la llengua que no solament és pròpia del territori, de la gent que l’habita i que l’ha habitat al llarg dels segles, sinó la llengua d’ús normal, la que fan servir els seus habitants d’ara, vinguin d’on vinguin. Tant la situació política que lamina la presència i la qualitat del català com la vigència de la immigració multiracial i multicultural (per bé que minvada els darrers temps) fan que aquesta eina sigui del tot imprescindible. Jo només parlaré de dues anècdotes, que no volen esdevenir categoria però que sí que ens informen de la feina del Consorci i de l‘entusiame de la gent que hi treballa. La primera és una xerrada que vaig fer sobre llengua en una biblioteca del Gironès. A la sala, alumnes de cursos de català que provenien de molt diversos països. A les últimes files, un àrab tenia cura d’una nena petita, en una cadireta. Estava mig absent. Més endavant, dues dones, àrabs també, joves. Una d’elles – ho vaig saber al final – era la mare de la criatura. Se’m van acostar i em van agrair el que havia dit, en un català excel•lent. L’home es va mantenir al marge, fent manyagues a la nena. Per aquelles dones, el català era sinònim de civilització. De normalitat. També ho va ser per als presos de la presó de Girona, les dues vegades que hi vaig anar de la mà del Consorci. Més per a les dones, ho reconec. El pavelló d’homes era més inclement. En el de les dones parlàvem de llibres i de les seves vides. I de la meva, que jo havia escrit en un to de comèdia que van agrair. També hi vaig tastar civilització (envoltat de reixes) i la normalitat que atorgava la conversa. No són categories, però ens parlen de la feina constant i callada per aconseguir que el català no sigui la llengua morta que alguns voldrien. I que nosaltres mateixos a vegades matem. L’altre dia em preguntaven com és que els mitjans de comunicació diuen Ebola en lloc de dir-ne Ébola, “com fa tothom”. No. No ho fa tothom. Només ho fan en espanyol. Entendre que no ho fem com ells (i no pas comprovar que ho diem a la manera de moltes altres llengües, romàniques o no) és diluir-se, acceptar una llengua debolida i feble, sotmesa. És per tot això que cal el Consorci. I tant que cal. 

Font: CNL de Girona