Llorenç Capdevila i Roure (escriptor)


El CPNL és, encara, al cap de vint-i-cinc anys, un consorci d’entitats del tot imprescindible. Perquè, malauradament, el català es troba lluny de la desitjable situació de normalitat que li voldríem tots els que ens estimem aquesta llengua (i gosaria dir que ens l’estimem els qui hi vam fer el primer vagit, que deia el poeta Aribau; però també els qui, sense tenir-la com a pròpia, l’han conegut i après en una o altra etapa de la seva vida i, tot sovint, gràcies als cursos oferts pel Consorci).

Mentre continuï el degoteig constant d’interferències que empobreixen la gramàtica, mentre molts mantinguin l’acomplexament propi dels parlants de llengües minoritzades, mentre no s’aturi la falta d’autoexigència d’alguns professionals de la comunicació, mentre la immigració (que arriba sense prejudicis) prefereixi de forma invariable aprendre primer el castellà perquè resulta més pràctic, mentre a casa nostra quedin àmbits d’ús (justícia, cinema, premsa...) on el català sigui testimonial o clarament minoritari, mentre no s’aturin les intervencions polítiques i judicials agressives en contra de l’avenç social del català... Mentre tot això no canviï, el paper del CPNL serà, encara, imprescindible.

La feina que s’ha fet fins ara des del CPNL és encomiable, però en queda molta per fer. Per tant, ens hem de resignar, de moment, a desitjar que per molts anys els voluntaris i professionals que hi estan implicats la puguin continuar.

Font: CNL Montserrat